14 d’abril… Ja són 78 els anys que han passat de l’establiment de la Segona República espanyola. Més de tres quarts de segle d’una entrebancada història en què només es perfilen 5 anys de república i federalisme.
En l’actual democràcia, sempre ens han estat inculcant des de petits que els culpa
bles de la Guerra foren els dos bàndols, que els dos ho van fer malament i que els dos van matar. Ningú no s’atura a pensar qui foren els que s’alçaren envers un govern legítim i democràtic. Qui fou qui després va prendre represàlies contra els nostres familiars i amics. Qui ens ha dut poc a poc a crear una societat espanyola sense cultura política. Ni tan sols pensem que la Guerra Civil la van perdre els que vetllaven per uns valors democràtics, republicans, que defensaven la llibertat de les dones i els homes del nostre estat. I aquests, van perdre contra els bàrbars, dictadors, feixistes i censuradors que s’havien alçat contra la democràcia.
La República és un sistema més que anhelat per molts espanyols i catalans. I la data que avui celebrem n’és la darrera experiència. Un sistema de govern que va tenir aspectes negatius, com per exemple el sistema electoral proporcional que desembocava en un sistema multipartidista extrem que provocà un desgavell a l’hora de governar, amb 15 canvis de govern en 6 anys, o la polarització de l’eix esquerra-dreta.
Tot i així, la Segona República Espanyola fou l’època de més llarga durada d’un estat espanyol federal i laic, en què les dones començaren a poder votar, que implantà un sistema de seguretat social i en el qual l’educació es va alliberar, a la fi, de l’església catòlica. En altres paraules: el primer Estat Social i de Dret real de què va poder gaudir Espanya.
Per això dies com avui s’han de celebrar, per a reivindicar que nosaltres volem aquest tipus d’estat, que som aquí per reformar la democràcia heretada d’un dictador i convertir-la en una democràcia real, que no ‘reial’.
Salut i República.
En l’actual democràcia, sempre ens han estat inculcant des de petits que els culpa
bles de la Guerra foren els dos bàndols, que els dos ho van fer malament i que els dos van matar. Ningú no s’atura a pensar qui foren els que s’alçaren envers un govern legítim i democràtic. Qui fou qui després va prendre represàlies contra els nostres familiars i amics. Qui ens ha dut poc a poc a crear una societat espanyola sense cultura política. Ni tan sols pensem que la Guerra Civil la van perdre els que vetllaven per uns valors democràtics, republicans, que defensaven la llibertat de les dones i els homes del nostre estat. I aquests, van perdre contra els bàrbars, dictadors, feixistes i censuradors que s’havien alçat contra la democràcia.La República és un sistema més que anhelat per molts espanyols i catalans. I la data que avui celebrem n’és la darrera experiència. Un sistema de govern que va tenir aspectes negatius, com per exemple el sistema electoral proporcional que desembocava en un sistema multipartidista extrem que provocà un desgavell a l’hora de governar, amb 15 canvis de govern en 6 anys, o la polarització de l’eix esquerra-dreta.
Tot i així, la Segona República Espanyola fou l’època de més llarga durada d’un estat espanyol federal i laic, en què les dones començaren a poder votar, que implantà un sistema de seguretat social i en el qual l’educació es va alliberar, a la fi, de l’església catòlica. En altres paraules: el primer Estat Social i de Dret real de què va poder gaudir Espanya.
Per això dies com avui s’han de celebrar, per a reivindicar que nosaltres volem aquest tipus d’estat, que som aquí per reformar la democràcia heretada d’un dictador i convertir-la en una democràcia real, que no ‘reial’.
Salut i República.
Una forma positiva de empezar tu nuevo blog. Espero que tenga continuidad como proyecto y que nos puedas deleitar con buenas entradas. En breve lo enlazaré a mi blog. www.lanuevakancilleria.blogspot.com
ResponEliminaSobre la entrada que haces hay algunos comentarios que me gustaría hacer. La última década ha habido un movimiento revisionista que trata, de una manera espuria, de conectar la decadencia de la II República en su desgobierno desde 1934 con la inevitabilidad del golpe franquista. La idea (pergueñada por infames personajes como César Vidal o Pío Moa)es que si Franco no hubiera dado el golpe, España se hubiera convertido en una república soviética totalitaria. Es evidente que es una interpretación sesgada que busca no sólo equiparar a ambos bandos si no condenar al republicano.
La falacia estriba en confundir legitimidad con eficacia del poder legítimo. Desde esta perspectiva, mientras que la II República es un régimen legítimo desde la óptica democrática, no lo es el Franquismo. Otra cosa es que hubiera elementos descontrolados que la República no quiso al principio y luego no pudo frenar. Mientras que en este caso el la violencia se ejecutaba al margen y contra el estado, con Franco el Estado era la violencia y la represión.
Por supuesto, la izquierda idealiza ese régimen como cúmulo de libertades pero no se da cuenta de que lo fueron más de iure que de facto. Sobre el papel se prometían muchas cosas, pero la debilidad del Estado impedía acometer todas esas reformas, la mayoría de las cuales iban en la buena dirección.
Ideológicamente es muy sugerente pero creo que se cometió un pecado fundacional. Al constituir una república de izquierdas desde su fundación (quizás, tras el fracaso del turnismo, la única posibilidad factible) se excluyó la posibilidad de que actores gobernaran fuera de ella. La actitud semi- leal de extrema izquierda (PSOE y PCE) y derecha (CEDA) vino porque no se pudo superar la tentación eterna de este país de instrumentalizar el Estado al servicio de unos intereses parciales.
Quizás, si se hubiera sido inclusivo en el diseño de las reglas de juego, permitiendo sobre todo, a la derecha moderada el integrarse lealmente en el régimen, quizás el régimen habría sobrevivido. Por último, sobre una III República, espero que el autor me matice ¿No somos una democracia real?
Un saludo
Kanciller
Bona feina.Ánims
ResponEliminaGracias a los dos comentarios. Contestando a tu pregunta, Pablo, ¿No somos una democracia real? Sí, correcto, somos una democracia representativa real con monarquía parlamentaria.
ResponEliminaEn mis entradas, desde un principio almenos, intentaré ser breve, sencillo y conciso, para no aburrir demasiado a la gente. Pero es cierto que debería matizarse bastante lo que quería decir. Tendría que meterme a explicar la diferencia entre la democracia representativa y la directa, y la diferencia entre presidencialismo y monarquía parlamentaria. Sin querer entrar en este tema, he decidido afirmar que, ya que no podemos elegir a nuestro Jefe de Estado, no es una democracia real sino 'Real', permitiendome en este caso hacer un pequeño guiño literario.
Efectivament, un oasi enmig de la disort. La IIª República va ser el tren perdut d'una espanya que despuntava en l'organització d'un estat federal democràtic i de dret. Avançat pel que fa als drets civils. Llàstima que uns quants, més bé pocs, il.luminats intransigents i retroògads, es va interposar amb armes i diners. La consequència, 40 anys perduts per l'avanç de les llibertats. Un camí cap enrrera quant a tota europa anaven cap endavant. La nostra jove democràcia esta recuperant el temps perdut, alguns pensen que massa poc a poc altres preferim la seguretat a la velocitat. en qualsevol cas esper que aquesta sigui la veritable opportunitat pel nostre pais. Una espanya lliure, plural i democràtica.
ResponElimina