L’estructura interna d’un partit marca clarament la seva projecció externa. És molta la gent que opina que la democràcia interna extrema d’un partit polític provoca la fragmentació del partit i dóna una imatge poc sòlida. Davant d’aquesta argumentació cal clarificar dues coses. En primer terme, és veritat que la democràcia interna provoca una fragmentació interna? I en segon lloc, la fragmentació projecta necessàriament en la ciutadania una imatge de poca solidesa?
Tot aquell que opina que és molt millor tenir al front d’un partit una figura “forta” nomenada a dit, com té el Partit Popular -i això sí que es projecta clarament en la seva política cap a la ciutadania-, hauria de plantejar-se un raonament lògic: La democràcia interna no implica en cap cas una fragmentació, sinó una pluralitat d’idees sobre una bases que uneixen els pertanyents a qualsevol partit. Sobre aquestes bases, cadascú té les seves idees pròpies, que en un partit plural i democràtic internament es poden debatre. Això fomenta l’enteniment i la complicitat entre els diferents militants i provoca una major cohesió entre tots ells. Tots som escoltats, tots tenim opinió. Per tant, la fragmentació no es més que pluralitat i debat. Aquest debat d’idees, aquesta pluralitat afavoreix la consecució d’una sola veu, una veu forta que s’assoleix i s’internalitza en cada un dels membres del partit, ja que tots han participa
t a elaborar-la. Un partit democràtic
internament no es més que un partit consistent i democràtic cap a l’exterior de la seva estructura.
En el cas contrari, ens trobem un partit que s’estructura de manera autocràtica o, essent benvolents, burocràtica. Aquesta és l’organització que sorgeix creient que un partit és fort només quan els seus dirigents són autoritaris, i, per tant, el país que ells governin segurament només tindrà un Estat fort amb aquestes mateixes característiques, com ja es va demostrar. A més, ara ¿qui mostra major fragmentació interna com a partit, aquell que disposa d’un líder elegit a dit i que es desfà dels seus competidors per presentar-se sol als congressos, o els realment democràtics internament?
Estoy totalmente de acuerdo. Un partido democrático internamente lo es también de cara al exterior.
ResponEliminaEs evidente hoy por hoy cuál es el partido fragmentado y la imagen que da.
Continúa escribiendo así! ;)
És una reflexió ben interessant aquesta que planteges i, probablement, ben necessària. Sobretot per als militants, dirigents i votants del Partit Popular (quina ironia de nom...!). I també podrien formular-se (els convindria) les teves preguntes d’aquesta altra manera: per què l’aparent solidesa i unitat del seu partit fa aigües tan aviat com perd el poder? Fins a quin punt és real la manca de fragmentació interna de què presumeixen? I encara més, ¿per què s’entossudeixen en l’estratègia de la unitat i la solidesa mitjançant una tàctica que s’ha evidenciat tan ineficaç?
ResponEliminaLa realitat és més tossuda que l’ambició i les ànsies de poder.
Una ullada a les hemeroteques de les Illes Balears després de la designació de Rosa Estaràs com a candidata a les Eleccions al Parlament Europeu en pot resultar il•lustratiu...
Continua plantejant-nos reptes, és bo per al rovell de les neurones ;))
És un tema complex. La clau, a parer meu, està en l'equilibri entre la participació de la militància i una necessària estabilitat a curt termini. Un exemple de model poc eficaç per l'excessiu pes de l'assemblearisme seria el meu partit, Esquerra, on és difícil establir una línia política coherent i continuada ja que qualsevol actuació està sotmesa a l'espasa de Damocles de l'escrutini de la militància. Sense comptar que qualsevol manifestació de diversitat d'opinions sobre una qüestió és interpretat tant pels "adversaris" polítics com pels mitjans sostinguts per grups de pressió "adversos" (és a dir gairebé tots els mitjans en el nostre cas)com a signe de fractura interna i de crisi.
ResponElimina