Poc a poc, quan t’endinses en el món de la política catalana t’adones del debat constant que alguns partits polítics prioritzen per damunt qualsevol altre en l’agenda política: el nacionalisme.
Més d’un cop, m’he sorprès de la facilitat que tenen els polítics nacionalistes per autoproclamar-se abanderats de la cultura catalana, tal que el Partit Popular es presenta a la societat com abanderat de la “cultura española” (el nacionalisme espanyol).
La realitat és que no sé on estaven aquests polítics que ara s’omplen tant la boca de “Catalunya” quan els partits als que ara representen, ni tan sols existien en la lluita opositora al franquisme. Aquella era i és Catalunya.
La realitat és que no sé on estaven aquests polítics que ara s’omplen tant la boca de “Catalunya” que critiquen la no catalanitat dels partits obrers i d’esquerres quan els que ells denominen despectivament “xarnegos” es deixaven, i encara es deixen, la pell per Catalunya i el poble català. Aquests “xarnegos” no només pertanyen al poble i a la cultura de Catalunya sinó que són una part molt important.
L’oposició al discurs més àrduament nacionalista espanyol mai no ha estat el nacionalisme català. Han estat les esquerres. Per tant, els socialistes hauríem de fer un esforç per no entrar en el debat nacionalista perquè no hi ha millor català ni millor vetllador de la cultura i la dignitat de Catalunya que qui es preocupa pel poble català. Perquè no hi ha cap dubte de que és aquest, el poble de Catalunya, el màxim garant de la cultura catalana.
De fet, a la darrera enquesta publicada pel CIS es mostra com les màximes preocupacions dels catalans són l’atur i l’economia i situem els temes nacionalistes, com per exemple l’Estatut, en llocs molt allunyats dels capdavanters (al 16é). No és aquesta una evidència de que el debat no és el nacionalisme?
En conclusió, el nostre discurs no s’hauria de centrar en demostrar lo catalans que som sinó en demostrar lo a prop que estem dels ciutadans, i d’aquests dels més desafavorits.
Més d’un cop, m’he sorprès de la facilitat que tenen els polítics nacionalistes per autoproclamar-se abanderats de la cultura catalana, tal que el Partit Popular es presenta a la societat com abanderat de la “cultura española” (el nacionalisme espanyol).
La realitat és que no sé on estaven aquests polítics que ara s’omplen tant la boca de “Catalunya” quan els partits als que ara representen, ni tan sols existien en la lluita opositora al franquisme. Aquella era i és Catalunya.
La realitat és que no sé on estaven aquests polítics que ara s’omplen tant la boca de “Catalunya” que critiquen la no catalanitat dels partits obrers i d’esquerres quan els que ells denominen despectivament “xarnegos” es deixaven, i encara es deixen, la pell per Catalunya i el poble català. Aquests “xarnegos” no només pertanyen al poble i a la cultura de Catalunya sinó que són una part molt important.
L’oposició al discurs més àrduament nacionalista espanyol mai no ha estat el nacionalisme català. Han estat les esquerres. Per tant, els socialistes hauríem de fer un esforç per no entrar en el debat nacionalista perquè no hi ha millor català ni millor vetllador de la cultura i la dignitat de Catalunya que qui es preocupa pel poble català. Perquè no hi ha cap dubte de que és aquest, el poble de Catalunya, el màxim garant de la cultura catalana.
De fet, a la darrera enquesta publicada pel CIS es mostra com les màximes preocupacions dels catalans són l’atur i l’economia i situem els temes nacionalistes, com per exemple l’Estatut, en llocs molt allunyats dels capdavanters (al 16é). No és aquesta una evidència de que el debat no és el nacionalisme?
En conclusió, el nostre discurs no s’hauria de centrar en demostrar lo catalans que som sinó en demostrar lo a prop que estem dels ciutadans, i d’aquests dels més desafavorits.
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaHola Edu;
ResponEliminaTu entrada me ha parecido muy interesante pero un poco sesgada. Algunas cosas que planteas son cuestionables. Por ejemplo; ¿Dónde estaban las élites del nacionalismo catalán durante el franquismo? Pues muchas de ellas, como el propio Jordi Pujol, en prisión o en el exilio. No podemos olvidar que el grito de guerra en Cataluña era; Libertad, amnistia, estatut de autonomía. Precisamente, el nacionalismo democrático estaba al lado de la izquierda en la lucha contra Franco...
Tienes mucha razón. Jordi Pujol y muchos nacionalistas estaban al lado de las izquierdas en Catalunya en oposición al Franquismo. Mi pregunta retórica, no era personal hacia ellos. Era hacia los actuales dirigentes del nacionalismo catalán que ya no recuerdan que nostros, la gente de izquierdas fuimos y somos tan garantes o más de la cultura catalana frente al nacionalismo español.Todo el mundo sabe que la memoria política dura muy poco y yo solo quería recordarlo.
ResponElimina