Vergonya, cavallers, vergonya!

La primera època de Govern de Jaume Matas a mi em va agafar molt jove. Va entrar al Govern de les Illes quan jo tenia 9 anys. Tot i això, donada la feina dels meus familiars més propers, recordo vagament l’aspecte d’aquell home. Era una persona pletòrica, amb un somriure d’orella a orella, d’aspecte sà, amb la pell assolellada, sana com el seu cabell negre i semblava que arribava per fer feina. Es va carregar tota la cúpula de “vells savis” del PP balear. Semblava que algú jove i vigorós arribava per reconvertir una dreta que ja feia olor a naftalina.

Durant el seu segon mandat vaig tenir l’ocasió de coincidir molts més cops amb ell. La vegada que el vaig tenir més a prop fou en la inauguració davant la premsa de l’adquisició per l’Ajuntament de Calvià de la finca Galatzó per la meitat de diners que demanaven els propietaris (9 milions d’euros). Per cert, ¿per què a en Carlos Delgado, aquest batlle que tenia 40 assessors dels quals 9 cobraven més que Zapatero, encara no se l’ha citat davant la justícia? Deixant de banda l’amic d’en Matas, aquell dia, l’expresident mostrava una figura molt distinta. Estava esquifit, la pell molt més arrugada i blanca que abans i molt més del que seria natural per a una persona de la seva edat (en devia tenir 50). Portava ulleres, a més de les naturals que mostrava el seu rostre una mica més avall. La hipocresia era ara l’olor que havia contaminat la frescor de la naturalesa que ens envoltava. Semblava que no podia ni amb els prismàtics que li havien deixat. Amb ells em recordava un altre President de Govern d’un país molt distint al nostre i alhora amic del “quefe” d’en Matas quan formava part del Govern de l’Estat: “Una cabra!!! Heu vist quina passada?”

La cabra estava en una roca ben amunt d’un monticle i estava tan propera a la vorera que semblava que anava a caure. Era l’estiu del 2006 i Matas ja devia estar preparant les maletes per anar a Washington amb algun amic.

El canvi físic de la bonança a la quasi desintegració no és més que una metàfora dels canvis de la seva personalitat. Encara que, segurament, aquell somriure del 96 sabia ben bé el que volia dir.

El darrer cop que vaig veure a “Màtigues” va ser en la investidura de Francesc Antich, al 2007. Jo em situava just darrera seu en un dels seients que es disposen per al públic. Estava llegint un llibre. Segurament el degué acabar a l’avió camí a terres americanes perquè no va tardar ni dos dies a protagonitzar el seu darrer acte d’irresponsabilitat i abandonar l’illa i els ciutadans als quals va robar.

Els ciutadans tenim un problema molt greu de memòria, i tota aquesta problemàtica judicial ha ocupat els nostres cervells. Aquest expresident va ser la imatge del ciment a Mallorca, és el màxim responsable del fet que la zona sud de Mallorca sembli un Parc d’atraccions i que el Pla i el Llevant tinguin més quitrà que vi. I que Eivissa estigui dividida en dues, per més quitrà. I, encara a més a més, resulta que s’ha carregat l’Illa a preu de Palacete, compres a cop de bitllets morats i milions al banc.

Avui, Jaume Matas i Palou, ex Molt Honorable i actual presumpte Molt Mal-lladre, es presenta davant el jutjat número 3 de Palma. El semblant trasmudat, el somriure fictici, forçat. Confiem que el canvi d’aspecte d’aquest personatge, presumpte lladre, corrupte, prevaricador, etc., etc. (fins a 9 delictes, que podrien comportar-li fins a 30 anys de presó), al llarg dels anys, en el Govern de les Illes Balears i al de l’Estat, a la fugida clamorosa i a la tornada vergonyant, no ens provoquin cap tipus de pietat: com si es tractés d’un Dorian Gray insular, no és la política que l’ha transformat, és la hipocresia, l’ambició, l’autoritarisme, la irresponsabilitat, la supèrbia. En definitiva, la corrupció.