Les dues cares de la veritat

La setmana passada perdérem un dels espanyols amb major projecció internacional de la història contemporània. No obstant això, la seva carrera política va estar plena de contradiccions. Segurament no eren contradiccions personals, però eren contradiccions per a tots aquells que ens interessam per la política i l’esport.

Ningú no pot negar que Samaranch fou —juntament amb els primers alcaldes de la Barcelona democràtica: Narcís Serra i Pasqual Maragall— el màxim implicat en la concessió dels Jocs Olímpics a “Barcelona 92”. Consegüentment, es pogué transformar la Ciutat Comtal, reconvertir Barcelona en el model de ciutat mediterrània per excel·lència i, d’aquesta manera, introduir de bell nou Espanya en el món internacional.

N’hi ha molts que asseguren que el President del COI va nedar entre dues aigües, i molts d’altres, que és el model de la transició democràtica, ja que demostrà que un franquista pot arribar a fer molt per l’Espanya demòcrata. Al marge d’opinions públiques totalment infundades i sense la més mínima intenció de crear polèmica, les dades objectives són clares: Samaranch va ser membre actiu La Falange i en època franquista va ser regidor d’esports de Barcelona, Delegat Nacional d’Esports i President de la Diputació de Barcelona.

Tots tenim un passat. I no està malament que tots aquells que vàrem néixer en democràcia recordem que no era només aquell home que s’estava a la llotja presidencial a les Olimpíades. El president del COI, recentment traspassat, també va tenir un passat obscur. Juan Antonio Samaranch també formà part del govern dictatorial més llarg, corrupte i sanguinari del segle XX.