Nit màgica

La nit començava amb il·lusió i emoció. Arribavem a l'annexe del Palau Sant Jordi i, encara que la cua arribava ben lluny, no vam tardar gaire en entrar al pavelló: Sant Jordi Club. Després de passar pel passadís inicial vam arribar a una primera sala on hi havia 2 barres de bar i diferents sofàs. Un teló negre tapava la sala principal. Sense tan sols pensar-ho varem entrar.

"Loquillo, 1980-2010". La frase es podía llegir al bell mig de l'escenari, sense teló, sense res que aporti emoció afegida a una entrada triunfal, baixant el teló o amb focs d'artifici... No es necessari cap tipus d'element que intenti millorar l'espectacle quan l'espectacle és ell: Jose María Sanz, el Loco, Loquillo.

El millor artista de Rock español que encara resisteix damunt els escenaris va fer-me recordar els moments més feliços de la meva vida (Només recordo aquests). Va passar pels seus trenta anys. Des de les cançons dels seus dos darrers discs: Balmoral i Hermanos de Sangre; fins a cançons de tota la vida com La Mataré, Carne para Linda, Todo el mundo ama a Isabel, Rock & Roll Star, Feo fuerte y formal, i un llarguíssim etc.

El gegant, com sempre, es va menjar l'escenari i em va seguir deixant bocabadat. Quin artista. Clava un personatge rodó, fins arribar al seu clímax final en la interpretació del "Cadillac solitario". Visca el Rock & Roll. Grande Loco.



P.D.: Que feia el senyor Laporta al públic si avui juga contra el Reial Madrid?