Barcelona pierde capital humano

Pablo ya se encuentra en Montreal. Después de un par de días, cuando las lágrimas de más de uno ya se han secado, ya me veo con coraje de escribir cuatro renglones sobre su marcha. Es una marcha relativamente corta, pero 6 meses se notan.

Cuando conocí a Pablo ya tenía una predisposición muy positiva. En la Residencia se hablaba de él como una persona a la que es imprescindible

conocer. Y de hecho es así. Alguno ha usado la palabra "raro", pero como siempre he pensado, los raros los son por el hecho de estar por encima (en su caso "muy" por encima) de los demás, de los que denominamos normales. Si fuera por debajo utilitzaríamos el antónimo de lo que es.

Pablo es capaz de hacerte reir a carcajadas, de meterte la bronca (políticamente correcta) de tu vida y de hacerte pensar como nadie lo puede conseguir con su edad. Barcelona pierde durante una temporada mucho capital humano. No por su propia inteligencia, que es mucha sino porque hace más inteligente y mejor persona a quién tiene al lado.

Pablo, no importa desearte una feliz estancia en Montreal, porque no lo necesitas. Montreal ganará mucho contigo allí y tú te lo pasarás en grande. En este viaje solamente pierde Barcelona y los que te conocemos.

P.D.: Siento mucho no haber encontrado una foto con Joan.

Vergonya, cavallers, vergonya!

La primera època de Govern de Jaume Matas a mi em va agafar molt jove. Va entrar al Govern de les Illes quan jo tenia 9 anys. Tot i això, donada la feina dels meus familiars més propers, recordo vagament l’aspecte d’aquell home. Era una persona pletòrica, amb un somriure d’orella a orella, d’aspecte sà, amb la pell assolellada, sana com el seu cabell negre i semblava que arribava per fer feina. Es va carregar tota la cúpula de “vells savis” del PP balear. Semblava que algú jove i vigorós arribava per reconvertir una dreta que ja feia olor a naftalina.

Durant el seu segon mandat vaig tenir l’ocasió de coincidir molts més cops amb ell. La vegada que el vaig tenir més a prop fou en la inauguració davant la premsa de l’adquisició per l’Ajuntament de Calvià de la finca Galatzó per la meitat de diners que demanaven els propietaris (9 milions d’euros). Per cert, ¿per què a en Carlos Delgado, aquest batlle que tenia 40 assessors dels quals 9 cobraven més que Zapatero, encara no se l’ha citat davant la justícia? Deixant de banda l’amic d’en Matas, aquell dia, l’expresident mostrava una figura molt distinta. Estava esquifit, la pell molt més arrugada i blanca que abans i molt més del que seria natural per a una persona de la seva edat (en devia tenir 50). Portava ulleres, a més de les naturals que mostrava el seu rostre una mica més avall. La hipocresia era ara l’olor que havia contaminat la frescor de la naturalesa que ens envoltava. Semblava que no podia ni amb els prismàtics que li havien deixat. Amb ells em recordava un altre President de Govern d’un país molt distint al nostre i alhora amic del “quefe” d’en Matas quan formava part del Govern de l’Estat: “Una cabra!!! Heu vist quina passada?”

La cabra estava en una roca ben amunt d’un monticle i estava tan propera a la vorera que semblava que anava a caure. Era l’estiu del 2006 i Matas ja devia estar preparant les maletes per anar a Washington amb algun amic.

El canvi físic de la bonança a la quasi desintegració no és més que una metàfora dels canvis de la seva personalitat. Encara que, segurament, aquell somriure del 96 sabia ben bé el que volia dir.

El darrer cop que vaig veure a “Màtigues” va ser en la investidura de Francesc Antich, al 2007. Jo em situava just darrera seu en un dels seients que es disposen per al públic. Estava llegint un llibre. Segurament el degué acabar a l’avió camí a terres americanes perquè no va tardar ni dos dies a protagonitzar el seu darrer acte d’irresponsabilitat i abandonar l’illa i els ciutadans als quals va robar.

Els ciutadans tenim un problema molt greu de memòria, i tota aquesta problemàtica judicial ha ocupat els nostres cervells. Aquest expresident va ser la imatge del ciment a Mallorca, és el màxim responsable del fet que la zona sud de Mallorca sembli un Parc d’atraccions i que el Pla i el Llevant tinguin més quitrà que vi. I que Eivissa estigui dividida en dues, per més quitrà. I, encara a més a més, resulta que s’ha carregat l’Illa a preu de Palacete, compres a cop de bitllets morats i milions al banc.

Avui, Jaume Matas i Palou, ex Molt Honorable i actual presumpte Molt Mal-lladre, es presenta davant el jutjat número 3 de Palma. El semblant trasmudat, el somriure fictici, forçat. Confiem que el canvi d’aspecte d’aquest personatge, presumpte lladre, corrupte, prevaricador, etc., etc. (fins a 9 delictes, que podrien comportar-li fins a 30 anys de presó), al llarg dels anys, en el Govern de les Illes Balears i al de l’Estat, a la fugida clamorosa i a la tornada vergonyant, no ens provoquin cap tipus de pietat: com si es tractés d’un Dorian Gray insular, no és la política que l’ha transformat, és la hipocresia, l’ambició, l’autoritarisme, la irresponsabilitat, la supèrbia. En definitiva, la corrupció.

Un discurs que Balears necessita

Confiança en sí mateixa. Aquesta és la imatge que s’ha pogut percebre de n’Aina Calvo, batllessa de Palma, aquest matí al “Bon Dia Balears” d’IB3. Al principi ha mostrat una mica de nervis i ha pecat de, durant cinc minuts, mantenir un discurs massa enfadat.

No obstant, ha pogut reconciliar-se ràpidament amb ella mateixa, entre d’altres coses per la massa bona voluntat de la parella de periodistes que l’entrevistaven. Ha pogut demostrar clarament la seva convicció de que les seves idees i les seves iniciatives per a la millora de la ciutat de Palma són les millors que es poden oferir.

També hem pogut comprovar la seva convicció de que aquesta situació política a Balears només pot superar-se amb l’ajuda de tots els partits que conformen l’esfera política de la capital illenca. Llevat d’algun retret als partits que anteriorment formaven la majoria de govern a Balears (PP i UM) ha seguit un discurs molt amable i “de suma”.

No m’ha sorprès, venint d’aquesta crack de la política balear, però sempre agrada que et recordin que a les Illes sí que existeixen polítics amb un discurs clar i amb ganes d’engrescar-se amb la ciutadania. Amb un discurs que convida a la cooperació i a superar els entrebancs i no a retreure actes totalment negatius, que han de ser denunciats, però obviats per tal de millorar la imatge de la política en global sense acudir a la necessitat de rebaixar-se a l’enfrontament.

Aina Calvo és la cara més lluent, moderna i jove de la política Balear. Justament la batllessa que Palma necessita. Molt bon discurs-entrevista.

Periodistes d'esquerres i de dretes

No es un programa que miri molt, de fet no l'he vist mai sencer. Però avui escoltant la cadena ser quan he surtit a córrer per la Barceloneta s'ha sentit un anunci on surtia aquest tros i l'he trobada una crítica molt bona, segurament fàcil, però molt bona. Per cert, dia perfecte per surtir a córrer pel litoral barceloní.

¿Per què els polítics són el 2on problema dels catalans i el 4t dels espanyols?

Hi ha milions de coses que podem dir per a contestar aquesta pregunta. De fet, segurament cada català i cada espanyol podria dir la seva, segons la seva pròpia perspectiva de vista.

No obstant, intentaré donar una mica de llum al tema. Si ens aturem a mirar les enquestes dels darrers anys podem comprovar que fins ara l’abstencionisme i la denominada desafecció política han anat a l’alça entre el poble català i espanyol. No és complicat pensar que els polítics como a “classe social” apartada son un problema. I aquí rau el problema més important, que veiem els polítics com una classe social distinta a la nostra, és a dir, que estan separats de la ciutadania. La de vegades que hem escoltat un cop rere l’altra “haurien de ser mileuriristes i veuries tu”, “haurien d’agafar el metro o el tren, com fem nosaltres”. Són només uns exemples.

Aquest, en la meva opinió, és el major argument explicatiu de per què el polític és un problema. No és un problema pel fet d’existir. Ha d’existir. És que els polítics es veuen com una cosa llunyana. Podem explicar per què els polítics es veuen tan llunyans de la ciutadania? Tampoc existeix una explicació clau. Podem partir de l’herència política del franquisme, del “tu hijo no te metas en política” (cosa que m’ha dit el meu pare més d’un cop). Aquesta cultura política va a pitjor en temps de crisi on el ciutadà veu que ja no només son una classe social distinta sinó que, a més, no solucionen el problema.

Al veure que hi ha una classe política en la que es millor no ficar-s’hi i, que a més, no solucionen els problemes i estan tot el dia barallats sumant que les noticies dels mitjans solen parlar dels polítics corruptes (per sort encara segueix essent notícia) es normal que la sortida fàcil de tot ciutadà, que a Espanya sòl tenir poc interès en la política, sigui dir que els polítics son un problema.

Nacionalisme, garant de la cultura?

Poc a poc, quan t’endinses en el món de la política catalana t’adones del debat constant que alguns partits polítics prioritzen per damunt qualsevol altre en l’agenda política: el nacionalisme.

Més d’un cop, m’he sorprès de la facilitat que tenen els polítics nacionalistes per autoproclamar-se abanderats de la cultura catalana, tal que el Partit Popular es presenta a la societat com abanderat de la “cultura española” (el nacionalisme espanyol).

La realitat és que no sé on estaven aquests polítics que ara s’omplen tant la boca de “Catalunya” quan els partits als que ara representen, ni tan sols existien en la lluita opositora al franquisme. Aquella era i és Catalunya.

La realitat és que no sé on estaven aquests polítics que ara s’omplen tant la boca de “Catalunya” que critiquen la no catalanitat dels partits obrers i d’esquerres quan els que ells denominen despectivament “xarnegos” es deixaven, i encara es deixen, la pell per Catalunya i el poble català. Aquests “xarnegos” no només pertanyen al poble i a la cultura de Catalunya sinó que són una part molt important.

L’oposició al discurs més àrduament nacionalista espanyol mai no ha estat el nacionalisme català. Han estat les esquerres. Per tant, els socialistes hauríem de fer un esforç per no entrar en el debat nacionalista perquè no hi ha millor català ni millor vetllador de la cultura i la dignitat de Catalunya que qui es preocupa pel poble català. Perquè no hi ha cap dubte de que és aquest, el poble de Catalunya, el màxim garant de la cultura catalana.

De fet, a la darrera enquesta publicada pel CIS es mostra com les màximes preocupacions dels catalans són l’atur i l’economia i situem els temes nacionalistes, com per exemple l’Estatut, en llocs molt allunyats dels capdavanters (al 16é). No és aquesta una evidència de que el debat no és el nacionalisme?

En conclusió, el nostre discurs no s’hauria de centrar en demostrar lo catalans que som sinó en demostrar lo a prop que estem dels ciutadans, i d’aquests dels més desafavorits.

Govern vs. partit

Són moltes les crítiques que ha de suportar un partit quan forma Govern i, moltes més si ho està fent en coalició. Un dels majors errors que poden cometre, i de fet cometem, és el no saber diferenciar un partit polític i el Govern al que pertany. No només la ciutadania que no ens adonem de quina és la diferència, ni la premsa que tampoc la aconsegueix posar-la de manifest, també els propis partits polítics que no sabem com mostrar-la.

Caiem tots en l’error de pensar que el que fa o desfà un govern és el que fa o desfà un partit. Des dels partits polítics no sabem fer veure la diferència entre les dues vessants. Hauríem de treballar per a que el poble s’adonés, sense entrar en el debat dels governs de coalició, que no tot el que fa el govern va en consonància amb les idees polítiques del partit que hi és, i menys en un govern de coalició on l’executiu ha de consensuar totes les polítiques amb opinions no del tot concordants amb l’opinió d’un dels partits.

Tampoc s’explica que el partit polític també treballa i molt per a la societat estant o sense estar en el govern. És veritat que estant en el govern els dirigents executius d’un partit polític entren a formar part del Govern però també segueixen formant part d’un partit on la seva base no està treballant només per a la consolidació del govern, sinó en molts altres camps importants per a la societat: Conferències, debats ideològics, diades culturals, i un llarg etc.

El partit no és el govern i això s’ha de deixar ben clar. Les idees i polítiques d’un govern no sempre han d’estar en acord a allò que professa el partit i tampoc amb tots aquells que s’inclouen dintre d’un partit i això no fa sofrir en cap moment els ciments de cap govern perquè sempre ha sigut així. El Govern és per al poble, el partit és per als seus militants.